Nosaltres som els altres

Andreu Subirats (Tortosa 1968) es  poeta, profesor, traductor  y sobre todo un amigo, uno de los primeros y, ahora que me lo pienso, el más antiguo ( ¡¡ojo Andreu que he dicho antiguo y no viejo!!) que tengo desde que llegué en Barcelona.

Antes de conocerle me interesaba el mínimo a la poesía  y nunca había asistido a un recital un poco por falta de costumbre, un poco porque tenía la convicción de enfrentarme a algo demasiado cerebral y porque no…un tanto aburrido.

Bueno…no se como son los recitales de los otros poetas,  pero los que hace Andreu me encantan: trasmiten toda su pasión y energía y resultan muy entretenidos.

Así que mi opinión sobre poesía y recitales ha cambiado y por eso he decidido dedicar un espacio a este tema en Book 149.

“Nosaltres som els altres” es la poesía  de este trovador catalán que quiero compartir en el  post de hoy.

Nosaltres som els altres

Amb innocent mala folla

d’obligada supervivència

i pau interior de mala bava,

afirmem nostre amor propi

que mos farà més amarga la vida

per si aquesta no fos ja prou sentida.

I ens mirem els altres amb fàstics

com si anés seriosa la partida

i en la mirada hi hagués la fugida.

Quan veiem, defora, les nostres semblances

i reconeixem en l’altre defectes propis,

mirem prest cap a un altre costat

i cercem prop el nostre singular.

I l’afecció esdevé discòrdia,

ens és sobrera la concòrdia,

dissimulem mirades furtives

mentre comença a barruntar la cabòria.

Fins i tot trobem recer en la hipocresia,

ens dóna ales el picor de la roïnesa,

I en tal aplec solipsista,

llargs de mans i curts de vista,

palpem una munió de solituds

anhelant trobar-hi alguna pista.

I és així com caiem al filat,

som tots pardals i tots caçats,

la treballada faramalla cinegètica

ens uneix a la presa apenada,

ens fa esprémer de la granera tot el suc,

mostrar al company la nostra intimitat,

i cercar en la comprensió aixopluc,

fins que ens sembla plaent la bravata

d’aquell diàleg monologat

en què no escoltar i ser escoltat

ben bé que ens assembla una gran cantata.

I del filat passem a la ratera,

que amb coll calçat i bona verborrea,

va afirmant el nostre encaparrament

fins que ja el verb es  torna diarrea.

Ens dol més la recança que la pena,

Som del safareig i del guirigall,

tirant endavant, anem cap enrera,

busquem el xiquet i trobem l’home.

I farts de bledes i ja ben tips,

un bon dia ens adonem

que el nostre u és un grapat d’estereotips.

I amb el gust amarg de la ràbia,

i tastant les nostres ombres vomitòries,

la innocència ens fot un clatellot

que ens fa mudar la pell de cop.

Amb l’esperit sostovat,

amb el dubte ja per sempre tatuat,

mirem eixorejats al nostre voltant

on ara els desamics ens assemblen germans,

i amb veu tremolosa afirmem

que som nosaltres, que som els altres.

Andreu  Subirats